Tenim una clara vocació d'atendre i ajudar a les persones, que en ocasions venen amb situacions molt complicades. Escoltem els seus problemes i intentem tranquil·litzar-les, així com ajudar-les en tot el possible. Detectem els casos urgents que precisen d'atenció immediata per traslladar aquesta dada a les professionals del centre per poder gestionar les urgències adequadament.
Sílvia: El meu primer dia com a UGA en un centre de serveis socials el vaig viure com un viatge a un altre món: una feina que semblava molt complicada i complexa per la varietat de situacions i problemàtiques que es presentaven. Em donava la sensació que mai n’aprendria. Passat ja més d’un any, encara sóc aquí, aprenent cada dia, però amb la certesa d’estar fent tot el possible per fer bé la meva feina i no deixar d’ajudar totes aquelles persones que ho precisen. El que m’ha quedat ben clar és que la UGA és una part clau de serveis socials i que, sense ella, la maquinària d’atenció no funcionaria correctament.
Núria: No deixa de sorprendre’m, cada dia, la capacitat humana per sobreviure i sobreposar-se. Em sorprèn encara ara, després d’una desena d’anys d’atenció directa a les persones, com s’adrecen a tu, a Serveis Socials per primera vegada. I no ha de ser cosa fàcil resumir en un parell de frases i a una persona desconeguda, la seva difícil i angoixant situació. Tot un acte de valentia! m’atreviria a dir... I tot i així, la majoria d’elles i d’ells, quan marxen del Centre amb la informació o la cita programada, encara et dediquen un agraïment explícit o en forma de somriure (intuït inclús rere la mascareta). I és que cada vegada em faig més meva la frase de Friedrich Nietzsche: “el que no em mata em fa més fort”.
Tània: Entre papers i trucades, ens trobem cada dia amb les persones. Fem front a la seva presència que traspassa la porta de recepció, molts cops, amb l’esperit trencat i amb llàgrimes que escapen incontrolables dels seus ulls. Prens aire i intentes no contagiar-te i tractes d’oferir una mica de recolzament. Sabem que aquesta porta que acabeu d’obrir té darrera una història personal, una vida humana que està trontollant per situacions esdevingudes. Però encara que no ho sembli, tot és temporal. La vida continua i les coses milloren, no sempre amb la velocitat que ens agradaria, però milloren. Serem part implicada d’aquest canvi fins el moment que sortiu de nou per la porta, per no tornar mai més. I aquest és sempre el millor moment de la nostra feina, quan tanqueu la porta i seguiu caminant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada